Grans cançons amb Suede

L'any passat, va reaparèixer la banda britànica Suede, després de quasi deu anys d'inactivitat (des de fa un temps, el que cal preguntar-se és quin important grup desaparegut no ha regressat: en queda algun?).

Etiquetats com a formació que pertanyia al so brit-pop dels 90, es diferenciaren d'altres bandes per les seues influències glam (T.Rex, David Bowie), per la fantàstica veu del vocalista i, també, per la magnífica col·lecció de grans cançons creades.

Vaig veure un tros de l'actuació de Suede al Festival de Benicàssim de fa -ja!- nou anys i em va agradar molt. No sé si aquesta nit, al Low Cost de Benidorm, Brett Anderson (el cantant) estarà en forma per a oferir-nos el seu característic repertori de posturetes i una bona interpretació, ni si el grup en conjunt sonarà bé. Espere que sí.

Siga com siga, estic segur que escoltaré l'impressionat tema We Are The Pigs, extret del seu àlbum més fosc, Dog Man Star (1994). El vídeo d'aquesta cançó fou censurat a molts mitjans i ens ofereix un panorama que, tal com van les coses, qui sap si el podríem veure per ací en un temps... Gaudiu-lo.

Una estranya malaltia explicaria els múltiples viatges de Luis de Guindos

És sabut que el ministre d'Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, viatja constantment per tot Europa i més enllà. Berlín, Londres, París, Leeds, Pequín... són  algunes de les ciutats que freqüenta l'home de Rajoy en desplaçaments "d'urgència". Si atenem a les notícies, sempre que De Guindos ha de volar cap a algun lloc, ho fa amb presses, com si hi haguera certa desesperació.

El que desconeixíem, i que explica tant la quantitat de viatges com la rapidesa amb que el ministre puja als avions, és que una estranya malaltia es troba en l'origen de tot. Per fer-nos-en una idea aproximada, el trastorn seria el contrari de l'agorafòbia: "en compte de refugiar-se en casa per evitar possibles atacs d'ansietat, el ministre sent la necessitat de viatjar per por a estar prop de la seua llar i dels seus", ens explica un prestigiós i pèssim psicòleg.

Sembla que aquesta fòbia es manifesta sobtadament, de manera inesperada. Aleshores, quan això ocorre, Luis de Guindos, amb símptomes de pànic, agafa corrents un avió -el Govern sempre en té alguns exclusivament preparats per a ell- i se'n va a Londres, a Singapur o a qualsevol altra ciutat llunyana. Per altra banda, la distància del desplaçament és directament proporcional a la intensitat de l'atac d'ansietat. Per exemple, el mes de març se'n va anar a Pequín perquè es trobava especialment angoixat. "A Xina!", afirmen que li va dir al pilot només entrar a l'avió.

Montoro, cínic sense escrúpols

Durant la convalidació de la darrera i històrica retallada pressupostària al Congrés espanyol...


Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda i Administracions Públiques (19/07/2012): "No hi ha diners a les arques públiques per a pagar serveis".

Comentari: Aleshores, per què no en recapteu més? Per què no perseguiu el frau fiscal (de 80.000 euros per part de les classes adinerades, segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona) i sí, pel contrari, amnistieu els evasors? Per què no augmenteu la pressió fiscal sobre les grans fortunes, la qual, des de 1999, ha passat del 41% al 30% d'IRPF per les seues rendes? Amb les vostres polítiques, esteu empentant molta gent a la misèria, a la malaltia, a la mort. I ho feu des del cinisme més absolut, atès que repetiu mentides i mitges veritats; des de l'absència d'escrúpols i des de la seguretat que vosaltres no tindreu mai problemes econòmics.

Retallar per privatitzar

La gent del Seminari d'Economia Crítica Taifa fa una tasca pedagògica consistent en explicar el funcionament de les nostres societats. I ho fa des d'una perspectiva crítica; o el que és el mateix: sense interessos que condicionen el seu discurs.

Al seu darrer Senzillament (full divulgatiu que ens apropa a un assumpte concret), es qüestiona la suposada necessitat de les retallades. Resumim ací un text que, en realitat, ja és un resum; però aquestes línies ens poden aportar un canvi de perspectiva per a entendre el sentit de les polítiques que estan destruint l'Estat del benestar (i, a mena d'aperitiu, ens serveixen per a abordar textos de major extensió).

-Els governs ens diuen que les retallades són necessàries per a eixir de la crisi: si no es redueix el dèficit, el deute seguirà augmentant i haurem de ser intervinguts; això obligaria a prendre mesures molt dures.

-En realitat, les mesures dures ja s'estant aplicant (retallada de 27.000 milions d'euros al pressupost del Govern).

-Les retallades no són imprescindibles; hi ha altres formes de reduir el dèficit: augmentar impostos als més adinerats, perseguir el frau fiscal... Però es fa justament el contrari.

-Es pot concloure que, amb les retallades, el Govern no persegueix eixir de la crisi. Hi ha altres interessos.

-Un dels interessos és la privatització d'àmbits de gestió pública: retallant en Sanitat, es fomenta l'ús de mútues privades; congelant les pensions, s'incentiva la contractació de plans privats de pensions; precaritzant l'escola pública, s'empenta l'alumnat cap a la privada...

-Sembla haver-hi una planificació i no una resposta a una conjuntura. Objectiu: assolir la màxima privatització possible dels serveis públics.

Il·lustrant l'asimetria entre valencià i castellà

No és estrany trobar-se amb gent que considera que el valencià ja ha assolit un grau de normalització pràcticament equiparable al del castellà. Molts tenim més que clar que això es troba molt lluny de la realitat, però cal tenir en compte quina és la sensació d'altres persones, alienes a la vertadera situació de la nostra llengua. De vegades, podem tenir una percepció distorsionada en aquest sentit degut a que ens relacionem, sobretot, amb companys amb els quals compartim determinats plantejaments.

Per a mi, i per a altres, és una obvietat que el català és una llengua desprestigiada en procés d'extinció -desapareguda ja a moltes zones del País Valencià-, i que rep el menyspreu o la indiferència de molta gent. Però és una tasca necessària recordar certes obvietats, demostrar-les (tot i que demostrar una obvietat semble una contradicció), il·lustrar-les.

Vegem tres exemples -en podrien ser moltíssims més- del dia a dia, situacions quotidianes que ens venen bé per deixar palès l'abisme que hi ha entre un idioma de prestigi i un d'altre que es troba a anys llum de la normalització.



1) S'està celebrant un natalici. En un moment donat, algú té la iniciativa de cantar en valencià per tal de felicitar, col·lectivament, la persona que compleix anys. Hi ha confusió pel que fa a la lletra, dificultat per a consensuar unes mateixes frases.

2) Un grup d'amics, assegut a la taula d'un bar d'un poble menut on tots parlen català, conversa animadament. Arriba un estranger que viu al poble i, tot i que entén perfectament la llengua d'Ausiàs March, apareix, de sobte, el castellà en escena.

3) Li pregunten a algú per la traducció d'una paraula anglesa: "Què vol dir door?". Respon en valencià ("Porta") perquè és una persona conscienciada amb la causa, però té una sensació d'estranyesa, pensa que l'altre esperava un mot castellà



 Us venen al cap altres situacions d'aquesta mena?