diumenge, 11 de juny de 2017

Entreteniment de luxe

Les xiquetes bessones, agafades de la mà i amb expressió seriosa, ens havien mirat fixament als ulls un per un. La seua presència inesperada, amb aquells vestits infantils d’una altra època, ens havia deixat glaçats. Des del primer moment, era clar que havia valgut la pena pagar un preu elevat per a gaudir de L’autèntic tren de l’horror.

Poc després d’allò, el vagó es va fer completament fosc i vaig notar a la cara el contacte amb una mena de fils humits. De manera instintiva, vaig girar el cap espantat, però no em vaig alliberar de seguida d’aquelles teranyines estranyes. Algunes passatgeres van cridar i un home assegut prop de mi va deixar anar un «Hòstia!» molt fort.

Es van anar succeint altres sobresalts, amb una periodicitat que deixava poc espai per a la tranquil·litat. L’inevitable Jason Voorhees, amb la seua màscara d’hoquei i el matxet; dolls d’un líquid roig i espès que ens esguitaven a tots; mans que eixien de sota els seients agafant-nos; un xiquet esquelètic, amb cabells llargs i negres que li cobrien la cara, arrossegant-se per terra... L’espectacle, de gran nivell, responia a les meues expectatives.

Pense que tots intuíem —no només jo— que encara ens esperava una sorpresa final. I així fou, en efecte. Les pantalles laterals es van il·luminar, mostrant-nos l’interior d’un dels vagons del tren, on vaig reconèixer alguns passatgers que havia vist abans a l’estació. De sobte, un aconseguit Leatherface va aparèixer als monitors, exhibint una estrident serra de cadena. Sense temps per a preveure la seua actuació, es va moure amb rapidesa cap a un home gros d’uns cinquanta anys i li va tallar el cap amb certa facilitat. Uns instants de silenci, protagonitzats per l’abundant sang del cadàver, van precedir el merescut aplaudiment general. A continuació, per la megafonia, se’ns va anunciar l’arribada del tren al seu destí: «Propera parada, Barcelona Sants. Correspondència amb línies 1, 3 i 4 de Rodalies...».


Microrelat finalista el mes de desembre al VII Concurs Microrelats ARC a la Ràdio.

dissabte, 27 de maig de 2017

Translació de l'amor

La primera cançó que Amador va composar per a Soledat la va fer plorar d’emoció. «La guitarra vibra d’una manera especial», va dir, feliç, el músic. «En vull més, amor meu», respongué ella.

L’amant es concentrava al despatx i construïa xicotetes joies melòdiques per a Soledat. Però, amb el pas dels mesos, Amador es va anar recloent a l’estança, sempre abraçat a la seua estimada guitarra.

Des de fora, ella escoltava amb tristesa els arpegis i la veu que entonava aquelles noves cançons d’amor. Plorava i comprenia que el cor del músic pertanyia ara a l’instrument cordòfon.


Microrelat amb què he obtingut el primer premi al Concurs de Microcontes Primavera Musical, organitzat per la Biblioteca de Pallejà.

dimecres, 24 de maig de 2017

Última oportunitat


Va afrontar l'abrupta visita nocturna amb excuses de mal pagador. Es van cobrar el deute amb un silenciós tret.

dissabte, 20 de maig de 2017

Presentació de "Capsa de bombons" a Alcoi

El dijous 18 de maig vam fer la segona presentació de Capsa de bombons. Va ser a Alcoi, a un lloc amb un encant especial: el pub L'Escenari. Àngels Vicedo va seleccionar alguns dels microrelats del llibre i els va llegir amb plena solvència. L'ambient fou molt agradable. Fins i tot, vam tenir l'ocasió de conèixer el poeta alcoià Josep Cortés, una persona encantadora.






dilluns, 15 de maig de 2017

Imatges de la presentació de "Capsa de bombons"

La veritat és que vam omplir la llibreria La Costera en la primera presentació de Capsa de bombons. Toni Cucarella ens va parlar sobre el gènere del microrelat i va explicar com ell el va practicar als seus inicis, tractant de publicar algun recull sense èxit amb les editorials (eren altres temps, on les minificcions no gaudien de prestigi). La seua introducció, farcida d'interessants referències, va concloure amb unes paraules sobre Capsa de bombons. Fidel al seu estil, en forma i contingut, de gran escriptor, de geni i figura. Jo vaig explicar el procés que va donar com a resultat aquest llibre, publicat per l'editorial El Toll. Per la seua banda, l'actriu Rosa Barberà va llegir alguns microrelats de Capsa de bombons, amb gràcia i professionalitat, seleccionats per ella mateixa.

He recopilat moltes fotos de l'acte. Us en mostre unes poques. Si voleu veure'n més, cliqueu aquest enllaç a la pàgina de Facebook del llibre, on informem de totes les novetats relacionades amb Capsa de bombons.

Un plaer compartir la vesprada-nit amb Cucarella i Barberà, i amb tanta gent que va exterioritzar el seu gaudi de l'acte.



 




dijous, 4 de maig de 2017

Primera presentació de "Capsa de bombons"


Aquest és el cartell de la primera presentació de Capsa de bombons, dissenyat, a l'igual que la portada, per Xavi Sellés. Us anunciem ja que el dia 18 de maig serem a Alcoi, a L'Escenari.

dimecres, 26 d’abril de 2017

Ja es pot comprar "Capsa de bombons"

Dèiem fa quinze dies que Capsa de bombons, el meu llibre de microrelats, estava a punt de ser publicat. Doncs ja el tenim ací, amb la magnífica portada de Xavi Sellés, ja es pot tocar...



Fins i tot, ja es pot comprar (per 5€), posant-se en contacte amb l'editorial El Toll, ja forma part del seu catàleg. Sols heu de clicar el següent enllaç: COMPREU EL LLIBRE. I/o escriure un correu a editorialeltoll@gmail.com. En aquesta pàgina de Facebook ens fem ressò de totes les novetats relacionades amb el recull.


També es pot trobar a...

Llibreria París-Valencia (Carrer de Pelai, 7. València).
Llibreria La Costera (Av. de Gregorio Molina, 17. Xàtiva).


El dia 12 de maig, a les 19:30h, tindrà lloc la primera presentació de Capsa de bombons. Serà a la llibreria La Costera, de Xàtiva. M'acompanyaran el gran escriptor Toni Cucarella, el qual farà la introducció, i l'actriu Rosa Barberà, qui llegirà alguns dels microrelats del llibre. En pocs dies, ho anunciarem com toca, amb cartell i tot.



«Terol aconsegueix, a “Capsa de bombons”, dotar les seves narracions d’una estructura interna sòlida, essencial en tot microrelat, que, a diferència del relat o del conte, no ha de seguir l’esquema clàssic de plantejament, nus i desenllaç. Ho fa, al temps que gaudeix de l’economia de mots, obviant la palla i mantenint la tensió narrativa, aparentment sense dificultats, equilibri que no tot escriptor està preparat per a desenvolupar i sortir ben parat».

Sergi G. Oset

dijous, 20 d’abril de 2017

"L'atracament": un relat, dos tipus de narrador

L'ATRACAMENT (Ús d'un narrador càmera)


Assegut a una de les cadires de fusta que hi ha a la plaça quadrada, un home d’uns quaranta anys, vestit amb un abric vell i brut, observa una xica que camina cap al banc del cantó. És de nit i els carrers estan solitaris en aquesta zona de la ciutat. L’home s’alça lentament, gira el cap a banda i banda i es mou fins que intercepta la trajectòria de la jove just davant la porta de l’oficina. Ella s’atura en sec, ell li posa la mà a la boca i l’obliga a entrar-hi després de forcejar amb algunes dificultats.

—Trau cent euros per a mi i no et passarà res —li diu sense soltar la xica, sense llevar la mà que impedeix que puga articular cap paraula.

La jove tremola i el mira amb els ulls molt oberts. Roman immòbil durant uns segons. L’home introdueix una mà en la butxaca de l’abric i agafa una navalla.

—T’he dit que tragues cent euros, hòstia! —l’atracador elevà el to de la veu amb contenció i ella percep un intens baf d’alcohol.

La xica trau de la seua bossa la targeta de crèdit i també el DNI. A la cara de l’home es dibuixa una expressió d’estranyesa abans que la jove li mostre el document d’identitat per les dues cares. A ell se li esmuny la navalla, que cau a terra, i deixa de subjectar la seua víctima, qui respira ara sonorament per la boca. La mira amb els ulls humits i els braços caiguts. Ella parla amb serenitat:

—Quants diners vols, pare?




L'ATRACAMENT (Ús d'un narrador quasi omniscient)


Assegut a una de les cadires de fusta que hi ha a la plaça quadrada, un home d’uns quaranta anys, vestit amb un abric vell i brut, observa atentament una xica que camina cap al banc del cantó. El seu instint li diu que és una víctima apropiada. L’home s’alça lentament, amb uns nervis lògics que oculta amb eficàcia. Fa un balanç dels possibles riscos i es confirma a si mateix que és el moment d’actuar. Es mou fins que intercepta la trajectòria de la jove just davant la porta de l’oficina. Veu com ella s’atura en sec i, sense pensar-s’ho, l’agafa amb força i li posa la mà a la boca per tal que no cride. Forceja més del que havia previst, però aconsegueix obligar-la a entrar-hi.

—Trau cent euros i no et passarà res —li diu sense soltar la xica, sense llevar la mà que impedeix que puga articular cap paraula.

La jove tremola i el mira amb els ulls molt oberts. Roman immòbil durant uns segons i l’home sent una impaciència que l’intranquil·litza. Decideix espantar-la agafant la navalla que guarda a la butxaca de l’abric i parlant-li amb un to de veu més elevat que abans:

—T’he dit que tragues cent euros, hòstia!

L’atracador observa que la xica trau de la seua bossa la targeta de crèdit... i també el DNI. En un primer moment s’estranya, però al moment atribueix als nervis d’ella el fet que haja agafat el document d’identitat. Tanmateix, la víctima li’l mostra per les dues cares i ell se sent desbordat per una intensa emoció que li humiteja els ulls. No és conscient que li cau la navalla a terra, que els braços li pengen morts. La jove, amb la boca lliure, respira sonorament i aconsegueix parlar amb serenitat:

—Quants diners vols, pare?