Companyia absorbent

Es tractava d’un paquet de la grandària d’una persona. A Carles no li constava que haguera de rebre una cosa així, però no ho va dir als treballadors de l’empresa de transports. Va signar en un paper i, encuriosit, va tancar la porta després d’acomiadar els dos hòmens.

A la sala, va comprovar que el contingut era una escultura estranya i interessant: una figura semihumana, d’aspecte androgin, amb sis braços i un rostre atractiu i penetrant. La va deixar al mig de l’estança, va seure al sofà i la va contemplar amb els ulls ben oberts. De sobte, va ser conscient que havien transcorregut més de vint minuts. Amb rapidesa, es va arreglar i se n’anà a la feina.

A mesura que passaven els dies, cada vegada dedicava més temps a observar l’escultura. Seia al canapè, es reclinava i somreia. No tenia pressa, ni cap lloc on anar després de la jornada laboral. Absort amb els ulls fixats en la figura, no se n’adonava de la seua lenta i progressiva transformació: els sis braços creixien i s’escampaven per la sala, com branques ondades; a més a més, del tronc anaven sorgint noves extremitats.

Un dia, en disposar-se a eixir de casa, va veure que no podia fer-ho. Els tentacles ja eren per tot l’apartament i bloquejaven el passadís. Aleshores, va romandre estàtic durant una estona: dubtava entre cedir al desig de tornar enrere o fer algun intent per vèncer l’obstacle. Mentre pensava en això, els braços es van començar a replegar amb suavitat, espentant-lo cap a la peça principal de la casa. Carles va deixar caure la maleta, no hi va oposar cap resistència. Abraçat per aquelles branques, que ara l’alçaven en alt, encara va somriure abans de ser absorbit per l’escultura. Tot seguit, aquesta va recuperar la seua forma inicial.

Dies després, una furgoneta aparcava en segona fila a una avinguda. Duia un paquet de la grandària d’una persona. A Laura no li constava que haguera de rebre una cosa així, però no va dir res. Va signar en un paper. Ningú no l’esperava fora de casa.


Microrelat finalista el mes de desembre en el IX Concurs ARC de Microrelats "Arts" (Subtema: Escultura).

Taller de microrelat a Elx: "Una brevetat extensa"

 El dimecres passat, 28 de novembre, vaig tenir el plaer de dinamitzar el taller de microrelat Una brevetat extensa a l'Escola Oficial d'Idiomes d'Elx. La col·laboració dels professors Àngels, Baptista i Joan va estar clau per desenvolupar l'activitat. Cal destacar, a més, la implicació del nombrós grup d'alumnes. L'experiència em va resultar molt gratificant i didàctica.

Què serà de nosaltres?

La primera aplicació de mòbil per fotografiar fantasmes va passar desapercebuda. Per desgràcia, després la cosa es va popularitzar i, en poc de temps, van proliferar multitud d’apps com la tan coneguda Ghost Picture. El món dels esperits s’ha banalitzat fins a límits lamentables. Hui, qualsevol agafa l’smartphone i, després d’enfocar ací i allà, acaba obtenint la imatge d’un espectre, com quan un xiquet captura Pokémons d’eixos. «Una foto mortal!», escrivia algú l’altre dia a una xarxa social, alhora que se’ns mostrava en un selfie, tot ell alegria, al costat del rostre boirós de la seua difunta mare. Penós.

Com a conseqüència d’això, els fantasmes han perdut tota capacitat d’inquietar ningú. Fins no fa molt, alguns encara intentaven espantar persones. Però, cada vegada, era més freqüent que, després de fer-se visibles amb gest intimidatori, entropessaren amb el somriure del mortal en qüestió, el qual agafava de seguida el mòbil amb la rapidesa del cowboy que empunya una pistola.

El misteri que envoltava les ànimes ha acabat esvaint-se. Amb l’embranzida d’aquestes aplicacions, han deixat de ser inaccessibles: fins i tot, ja es comuniquen amb la gent de manera cordial. Del nostre negoci, el dels mèdiums, millor no parlar-ne.


Microrelat escrit per a la Lliga de Microrelataires Catalans.

A la Fira del Llibre de València

El divendres 27 d'abril vaig ser a la 53 Fira del Llibre de València, de la mà de la llibreria La Costera, signant alguns exemplars de Capsa de bombons. Tot i que va ploure, l'experiència va ser molt gratificant. Fins i tot, quan alguna gent em confonia amb un dependent de la paradeta. Hi seré l'any que ve amb un altre llibre...?

Imatges de la presentació de "Capsa de bombons" a Oliva

El passat divendres vaig tenir l'oportunitat de presentar Capsa de bombons a la històrica llibreria La Fona, d'Oliva. Em va acompanyar Toni Mascarell -qui també escriu microrelats-, el qual va fer una acurada lectura d'algunes de les minificcions del recull. Va ser una vesprada-nit molt agradable, on vaig poder conèixer algunes amistats virtuals en persona, amb cervesa posterior i soparet.

Presentació de "Capsa de bombons" a Oliva

Aquest divendres, 9 de març, a les 20h, tindré el plaer de presentar Capsa de bombons a la llibreria La Fona, d'Oliva. M'acompanyarà Toni Mascarell, qui llegirà alguns dels microrelats del llibre.

La visita

En la foscor de la nit, ell sent uns passos pel corredor. És a l’habitació i es mostra molt inquiet. Tracta de pensar que no hi ha motius per a cap sobresalt, que no passarà res. Els sorolls continuen; hi ha un clic, una llum que entra per sota la porta. Sap que no és lògic fer-ho, però s’amaga al costat de l’armari. Tremola.

Ara percep que s’apropa al dormitori, que està a punt d’entrar-hi. Ell no es mou. Sent com si anara a perdre la consciència, però, al mateix temps, té la seguretat que això no és possible. La porta s’obri, l’estança s’il·lumina.

La veu, per fi. Radiant, tan bonica com sempre. Per uns instants, es queda quieta i a ell li fa l’efecte que l’observa, que fixa els ulls en els seus. Espantat, té un impuls fugaç d’amagar-se, però, de seguida, s’adona que ha estat una falsa alarma, com era d’esperar. Sospira, alleujat. Ella comença a desvestir-se. La mira amb un somriure amarg. Sent el desig d’abraçar-la, com sap que ja no pot fer, com feia totes les nits abans de l’accident.


Microrelat finalista en el mes de gener en la VII edició del Concurs de Microrelats "Microconcurs La Microbiblioteca", organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Esteve Paluzie de l'Ajuntament de Barberà del Vallès.

Frase a frase

Sempre vaig ser un xiquet dèbil, sense caràcter. Podria tractar d’analitzar-ne les causes, però ara no ve al cas.

L’inici de la meua afició a les frases es va produir durant l’adolescència. Als setze anys, vaig començar a fixar-me en màximes que parlaven de ser fort. Recorde perfectament les primeres paraules que vaig apuntar a un full solt, extretes d’una revista antiga que hi havia per casa: «L’únic impossible és allò que no intentes». Em van fer pensar molt, alhora que vaig sentir que podia enfrontar-me amb més valentia a la vida, i llavors vaig encetar la meua col·lecció de sentències. Pretenia, així, provocar un canvi, convertir-me en una persona amb coratge.

En algun moment vaig valorar l’opció de llegir algun llibre d’autoajuda. Ho vaig intentar en comptades ocasions, però mai no vaig aconseguir passar de les primeres pàgines. De manera que vaig continuar ampliant la meua llista, omplint línies, llibretes senceres. «Aquesta és la teua vida, fes el que t’agrada i fes-ho de manera continuada».

Els anys van anar passant i, malgrat experimentar sensacions intenses de motivació amb les frases, aquestes eren fugaces i no produïen cap efecte en la meua personalitat. Tanmateix, no vaig abandonar la meua afició, la qual s’havia convertit en una mena d’addicció. Supose que, en algun racó de la meua ment, albergava l’esperança que allò de les sentències acabara funcionant prompte o tard. N’acumulava més i més, les rellegia.

Hui sóc una persona adulta, dèbil. Veig dins meu les pors de la infància, res no ha canviat en el fons. Però fa temps, vaig obrir un perfil a Twitter, on transcric les màximes de la meua vasta llista. Ho faig a poc a poc, amb periodicitat calculada. Tinc milers de seguidors i molts d’ells m’escriuen, alguns em demanen consell. Jo els responc sempre amb alguna de les frases acumulades al llarg dels anys.

Un dels meus followers, un adolescent, m’ha dit hui que acaba de començar una col·lecció de sentències per a arribar a ser fort algun dia.


Microrelat finalista el mes de gener en el VIIIè Concurs ARC de Microrelats "Virtuts" (Subtema: Fortalesa).

Advocats del diable

El dia del Judici Final no va anar com Déu esperava. Alguns advocats, amb elevada formació, llarga experiència i excel·lents habilitats dialèctiques es van defensar a si mateixos, i van posar el Creador contra les cordes. No tenia Ell el poder de saber prèviament el resultat d’aquell judici? Què pretenia, doncs, duent-lo a terme? Per què permetia el dolor causat per fenòmens naturals propis del Seu planeta? No perdia legitimitat un déu amb tants representants pederastes a la Terra?

El Totpoderós va elevar una veu greu amb efectes d’eco, mostrant un rostre sever engrandit al cel:

—Sóc Jo qui us jutja a vosaltres! No vosaltres a Mi!

Però, en aquells moments, la multitud ja havia començat a donar mostres d’indignació amb Déu. Fins i tot, moltes persones van començar a emetre forts xiulets en senyal de desaprovació.

—Us fulminaré amb un raig a tots! —va bramar.
—Ací teniu el Déu misericordiós... Aquesta és la seua vertadera cara, la de l’Antic Testament? —va cridar un dels advocats.

El Creador va intentar dissimular uns instants de confusió i, volent aparentar determinació, va anunciar la suspensió del Judici Final per raons d’agenda personal: «Ara he d’atendre assumptes celestials urgents», es va excusar. Va explicar que el món no s’acabava encara i que la sessió s’ajornava fins una altra data futura.

Microrelat finalista el mes de desembre en el VIIIè Concurs ARC de Microrelats "Virtuts" (Subtema: Justícia).