diumenge, 27 de febrer del 2011

Pseudoenquesta (racista) sobre el vel "encarregada" per la Generalitat valenciana

Segons una notícia recollida i difosa per Europa Press, "un 68% dels valencians es partidari de prohibir el vel a les escoles i un 24,4%, el crucifix". Aquest titular està extret -se'ns diu- d'una enquesta encarregada per la Generalitat valenciana a Simple Lógica Investigación SA.

Bé. Doncs la cosa, tal com s'ha presentat, no és ni simple ni lògica; ni tampoc guarda relació amb el que se suposa que és una investigació seriosa.

Per començar, no apareix a cap lloc la fitxa tècnica de la consulta. Desconeixem, per tant, la quantitat de persones enquestades, la població, l'error d'estimació, el tipus de mostreig... i altres coses imprescindibles en un estudi d'eixes característiques.

A més a més, al llegir la notícia, no sabem si està parlant-se d'escoles exclusivament públiques, o si també de concertades i privades. La qual cosa denota absència total de rigor i seriositat: la presència o no del crucifix a un centre educatiu sols hauria de ser objecte de debat en el cas que aquest fóra públic.

Tercer. Com que no se'ns mostren ni tan sols les preguntes realitzades, hem de deduir que el titular és un reflex del plantejament de l'enquesta. Si és així, estem davant un enfocament trampós (certament gens nou, per altra banda). No és equiparable el fet que un crucifix presidisca un espai públic amb l'opció de dur un hijab a títol individual. En el primer cas, es tracta d'un símbol religiós que marca el caràcter d'un lloc; en el segon, parlem d'una peça de roba que no va més enllà de l'àmbit de la persona que la porta.

Si es vol debatre al voltant d'acotar la llibertat individual de dur vel, comparant-ho amb alguna cosa equivalent de la religió catòlica, podríem parlar, per exemple, de si acceptem que es puga portar una creu penjant, de manera visible, a una escola (pública, se suposa).


Darrere aquesta notícia, sona de fons la música del racisme. L'excusa d'una presumpta defensa de la dona per a imposar una uniformització estètica i cultural. També s'escolta la melodia d'obrir pseudodebats, des de la dreta, on l'esquerra institucional s'hi trobe incòmoda. Difusió d'enquestes que preparen el camí per a dur a terme certes mesures -amb la perspectiva de les eleccions autonòmiques-, com eixa altra que els valencians volen una "educació bilingüe", sense entrar -faltaria més- en si cal evitar l'extinció del català al País Valencià o no.

dimecres, 23 de febrer del 2011

El club

Aquell grup de capellans es reunia secretament amb periodicitat mensual, cada vegada a un punt diferent del planeta. Al club s'intercanviaven confessions obtingudes durant el sagrament de la penitència, sovint d'especial rellevància social i política.

El sigil sacramental, per tant, era permanentment violat. I ho era amb una total despreocupació per part dels rectors, éssers aliens al seguiment privat de principis en matèria eclesiàstica.

Un dia es convocà una reunió extraordinària amb caràcter urgent. Un sacerdot va revelar, amb un to d'extrema gravetat, que un penitent havia confessat el robatori d'uns documents secrets on es feia al·lusió a l'existència del club.

Durant el debat, es plantejaren dues alternatives en línies generals: detenir i matar la persona en qüestió, o incorporar-la al grup (ordenant-la capellà abans, òbviament). S'imposà, finalment, una opció intermèdia, més subtil: aconseguir l'ingrés de l'home i, després d'un temps, assassinar-lo.

L'experiència del penitent al club fou curta.

En la primera i última reunió a què va assistir es presentà amb el seu vertader nom. “Sóc Abaddon”, va dir. Immediatament, tots els rectors foren presa del terror. Dimonis com eren, caigueren fulminats per l'àngel de l'abisme, el qual arrodonia així la seua missió.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Fricciona'm el polp (Pulp Fiction)

Al canal de rafelet10 a YouTube podem trobar un vídeo de 7'32'' de duració que és una paròdia d'una escena de la coneguda pel·lícula de Tarantino Pulp Fiction. En realitat, seguint l'estil de programes televisius d'humor com El Informal o La Hora Chanante, el que es fa és crear un argument, a través del doblatge, que no té res a veure amb l'original.

No avance res del contingut per tal de no restar-li gràcia a la cosa. Sí diré que, malgrat que, en general, no es tracta d'una mostra del millor humor, sí que hi ha moments puntuals molt bons. Atenció a això del "julivert", gran exemple de comicitat valenciana de la bona!

S'ha de dir que el vídeo està força treballat. Hi ha uns divertits subtítols i, a nivell musical, s'ha comptat amb Juan Carlos Colomer, Tres Fan Ball, Sarnatxo Folk i Bajoqueta Rock.


A continuació, podeu veure el muntatge. Tot i que, des de YouTube, no s'hi pot inserir, des de Dailymotion sí. Mireu-lo perquè val la pena.




FRICCIONA'M EL POLP by Bor&Not Films
Carregat per videosinternet. - Mira més vídeos d'humor.

divendres, 18 de febrer del 2011

Fi a les emissions de TV3 en quatre punts


1) Podeu llegir ací la declaració pública que ACPV ha penjat hui al seu web en relació a la fi de les emissions de TV3 al País Valencià.

2) En contra del que diuen alguns, el blaverisme (anticatalanisme) es troba més fort que mai. És tan potent que no necessita ja difusió: s'ha aconseguit que forme part de la idiosincràsia del poble valencià. En eixe sentit, pronunciar-se a favor que es veja TV3 a la nostra terra és quelcom antipopular, quasi una provocació; segons en quins ambients, t'ho has de pensar abans d'obrir la boca.

3) La persecució del Govern valencià a ACPV (600.000 euros en multes i noves amenaces de més multes), amb l'inevitable cessament de les emissions de TV3, és fruit de càlculs electorals. Augmentar la intensitat de les polítiques blaveres li evita al PP rebre crítiques des de l'anticatalanisme més actiu (GAV, CV...) i, per tant, li permet assegurar un considerable grup de votants.

4) A nivell jurídic, el partit no s'ha acabat. Queda pendent la resolució del Tribunal Suprem i, si calguera, hi ha les instàncies europees. Amb possibilitats reals de guanyar la batalla.

dimecres, 16 de febrer del 2011

Torna l'humor de Camps

Sabem que, per norma general, els polítics tenen un discurs en públic i un altre de diferent en privat. Francisco Camps, en aquest sentit, sembla ser un cas extrem: per tal de disfressar una veritat, que segur que reconeix quan no té micròfons davant, fa declaracions on diu just tot el contrari i de manera exagerada. Sense pretendre-ho, practica un humor irònic i grotesc.

Allà per octubre de 2009, en plena explosió mediàtica del cas Gürtel, hi hagué una crisi en el PP a nivell estatal. Des de Madrid es volia algun cap de turc a València, alguna mesura, alguna cosa, per tal que l'assumpte no afectara les expectatives electorals de Rajoy. El president fundador del PP, l'històric Manuel Fraga, arribà a dir que veia "problemes importants" a la nostra terra (referint-se al partit conservador, és clar). Quina fou la resposta de Camps? "Don Manuel está encantado; yo hablo con él con mucha frecuencia y está encantado con el partido en la Comunitat y en toda España. Don Manuel está feliz con lo que está pasando". Sense comentaris.

Ara mateix, hi ha cabreig a la cúpula estatal del PP degut a les pressions des de València per tal que es proclame Camps candidat d'una vegada. Desafiant l'agenda i l'estratègia de l'equip de Rajoy, els populars valencians han dut a terme una posada en escena que semblava una autodesignació de l'actual president de la Generalitat com a candidat a les pròximes eleccions autonòmiques (sols des de Madrid se'l pot proclamar). Tot i això, Cospedal i companyia han aprés la lliçó i eviten transmetre una imatge de divisió quan fan declaracions.

Ahir, Camps va admetre algunes preguntes de la premsa, cosa un tant inèdita els últims anys. "Se sent vostè recolzat [pel partit]?", en fou una d'aquestes. Resposta del Molt Honorable: "Soy el candidato más respaldado de todos los candidatos de la historia de las democracias occidentales en todo el mundo". Grotesc, com dèiem abans.

La tendència a l'exageració ridícula és marca de la casa en Camps. També va dir el mes de maig de 2010 que "els 45 milions d'espanyols saben que sóc honrat".

Tinc la impressió que aquestes formes del president no criden molt l'atenció quan el context mediàtic es redueix a Canal 9 i els periòdics i ràdios valencianes. Tanmateix, quan allò que diu és reproduït pels mitjans de tot l'Estat espanyol, queda en evidència el seu estil patètic, coent i delirant. Com si a l'home li faltara un regonet. A mi, almenys, em fa riure.


Vegeu el vídeo extret de la versió digital d'El Periódico de Catalunya.



dijous, 10 de febrer del 2011

L'aplicació 'Confession' per a iPhone crea addicció

L'empresa Little iApps ha creat una aplicació per a iPhone, iPad i iTouch amb el nom de Confession. Mitjançant l'ús d'aquesta, la persona pecadora crea un perfil i es prepara per a la confessió real, a la manera d'un examen de consciència.

El programa està sent un èxit espectacular entre la gent més jove, la qual ha oblidat per uns dies jocs com Iron Man 2, Real Football 2010, Rayman o Hero of Sparta. "Confession està superguai! Tinc el rècord de pecats en 2.476, per davant de tots els meus amics", ha confessat un adolescent de 36 anys.

Tanmateix, alguns experts ja anuncien que la nova aplicació podria morir d'èxit, tot i la seua recent eixida al mercat. L'explicació d'açò estaria en el fet que, justament pels seus excel·lents resultats, comencen a aparèixer fenòmens d'addició realment preocupants.

Entre altres casos, sabem que una xica ha estat ingressada a una clínica de desintoxicació d'addiccions, on segueix una teràpia de xoc consistent a dur a terme una llista de 50 conductes pecaminoses al dia: des de pegar-li a algú fins a cagar-se en l'hòstia.

"El meu fill es passa tot el dia confessant-se amb l'iPhone, tancat a la seua habitació. Hui l'he vist agenollat i tot, amb el mòbil en alt, agafat amb les dues mans", ens comenta una mare.

Siga com siga, Confession està sent tota una revolució. Marcarà un abans i un després dins l'àmbit socio-tecno-lúdico-eclesiàstic?




Partint de la notícia vertadera de la creació de l'aplicació 'Confession', tota la resta del text és una recreació humorística sense cap relació amb la realitat.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Internet i els xiquets

Sempre hi ha hagut un cert consens en la idea que és important acotar l'accés als diferents productes culturals per part d'un xiquet, en funció de la seua edat. Amb l'objectiu d'assegurar-li un correcte desenvolupament, lliure de traumes, pors innecessàries, inseguretats i/o altres efectes no desitjables.

Parle de contes populars, pel·lícules, sèries de dibuixos, llibres, etc.

No entre a debatre aquesta idea. Em limite a exposar-la, més enllà que hi puga haver gent que discrepe d'imposar aquesta mena de límits, o que opte per fórmules intermèdies, com ara l'acompanyament d'un adult a l'hora de consumir la manifestació cultural en qüestió.

Temps enrere, algunes persones criticaven durament el fet que molts xiquets tingueren una televisió a la seua habitació. Això permetia -es deia- que aquests pogueren decidir el que veien sense cap control.

Hui, amb l'accés a Internet per part dels més menuts, no té sentit parlar de les restriccions que hem esmentat abans. La xarxa és una important eina educativa i és utilitzada pels infants de manera autònoma -cosa que, en general, no és qüestionada.

Però Internet és -a més d'una eina educativa- una màquina de videojocs, una televisió, un llibre, un conte, una sala per a xarrar i intercanviar informació..., un món de continguts destinats a persones adultes i xiquets alhora.

Sé que hi ha programes de "control parental", però estic convençut que aquests no exerceixen la seua funció amb efectivitat total i que els nanos de hui acaben sabent esquivar-los.

El fet és que -matisos a banda- l'ús autònom d'Internet per part d'un xiquet és incompatible amb la idea d'acotar els continguts als quals aquest hi pot accedir. I això, independentment que siga bo o roin, és indiscutible que ens planteja una situació nova.

dimecres, 2 de febrer del 2011

Aias: les Vivian Girls catalanes?

Per als qui ens encanta la barreja de melodies pop i soroll de guitarres distorsionades -el que es coneix com noise pop-, la irrupció d'una banda com Aias és una bona notícia, a més de tractar-se d'un fet sorprenent.

La franco-coreana Gaia (solista) més les barceloneses Laia i Míriam són les tres components d'un grup que, cantant en català, sona a Vivian Girls i Best Coast, entre d'altres.

Fins ací, la cosa podria no resultar excessivament destacable; però és que Aias ha gravat el CD A la piscina amb el segell novaiorquès Captured Tracks. A més a més, han actuat a Londres i a Japó, amb un èxit considerable: fotos, autògrafs i, fins i tot, l'edició d'un single.

Les males llengües parlen d'una banda prefabricada, d'una mena de hype (producte mediàtic amb una popularitat excessiva, degut al màrqueting, en relació a la seua qualitat). Siga com siga, mentre facen bones cançons, directes i fresques, com La truita, molta gent les seguirem.





P.S.: Si no esteu familiaritzats amb aquest estil musical, potser us semble estrany que la lletra no s'entenga del tot. Es tracta d'una cosa del tot habitual: es part de la gràcia del noise pop, tot i que alguns ho troben absurd...