dimarts, 28 d’abril del 2009

S'ha mort Javier Ortiz

Fa pocs minuts, mirant les notícies per Internet, m'ha impactat llegir que s'ha mort Javier Ortiz. M'ha afectat, sincerament. I sé que açò pot sonar estrany, donat que es tracta d'algú a qui no coneixia personalment (tan sols el vaig veure una vegada durant una xerrada a València i no vaig intercanviar cap paraula amb ell).

Vaig descobrir aquest periodista al diari El Mundo, allà per l'any 1992 ó 1993, no n'estic segur. Sí recorde que tornava de la Facultat en tren i llegia el periòdic. Una columna em va cridar l'atenció: parlava sobre la malenconia. Deia que, segons els governants del moment -manava el PSOE a l'Estat Espanyol-, defensar certes idees utòpiques conduia a la malenconia. Em sona que era una crítica de Felipe González a Julio Anguita, un dels pocs -l'únic?- polítics honestos dels últims temps. Javier Ortiz feia un elogi de la malenconia, com a producte d'aspirar a un món més just. Aquella columna seua em va arribar, em va fer reflexionar; dies després la rellegia. A partir d'aquell moment, vaig començar a seguir-li la pista al periodista basc.

Ortiz escribia dues columnes setmanals a El Mundo: dimecres i dissabte. Jo les devorava. De tant en tant, també publicava algun article més llarg; a mi se'm feia curt sempre.

L'any 2000 vaig descobrir que s'havia creat una pàgina web. Quan la vaig visitar per primera vegada, no feia molt que aquesta havia sigut encetada. Ell escribia tots els dies. Per a mi va ser com un regal -o un regal, sense el "com": poder llegir a Javier Ortiz tots els dies! Allò es deia "Diario de un resentido social" i, amb el temps, he pensat que va ser precursor dels actuals blocs.

En setembre de 2007, va nàixer un nou diari d'àmbit estatal: Público. Javier Ortiz s'hi va incorporar al projecte, amb la seua constància habitual: una columna diària.

A la seua pàgina web, o bloc, el periodista ha anat incloent, al llarg dels anys, les columnes publicades a El Mundo i a Público, però també altres textos que no apareixien a cap lloc més. De vegades es tractava d'escrits més personal i íntims.

Ortiz ha sigut un referent per a mi. Els seus escrits m'han incitat sempre a la reflexió; i he incorporat molts dels seus punts de vista a l'hora d'analitzar diferents aspectes de la realitat política i no política.

En la versió digital de Público, on he llegit la notícia, diu el següent: "Consciente de que era algo que "sabía muy bien que sucedería", dejó escrito en su blog su propio obituario, que reproducimos a continuación."

Potser açò done lloc a pensar que Javier Ortiz havia escrit el seu obituari recentment, conscient dels seus problemes de salut. Cal dir que no és així. Ell va escriure eixa necrològica el dia 24 de gener de 2007, dia del seu aniversari. En aquell moment es trobava perfectament. La seua intenció era evitar que, arribat el moment de la seua mort, no apareguera un obituari "burocràtic i de circumstàncies". Efectivament, hui, al seu bloc, apareix la necrològica que ell volia.

Els que hem seguit a Ortiz sabíem que el seu estat era més que preocupant. El dia 28 del mes passat va descriure, a la seua web, la seua fotuda situació. Es trobava a l'hospital i, des d'allí, ha seguit escribint les columnes per a Público. Jo tenia l'esperança que es recuperara, fixant-me en que els seus textos eren tan lúcids com sempre i seguien estant atents a l'actualitat. Per exemple, fa quatre dies -fa quatre dies!- parlava sobre el fitxatge de Rosa Aguilar per part del Govern d'Andalusia.

Com deia abans, no vaig arribar a conéixer a Javier Ortiz en persona. Sí que em va respondre algun que altre correu, tractant temes d'actualitat. En tot cas, la notícia ha fet que em pose trist. Una pèrdua important. Se'n va una persona que, a més de lúcida i irònica, era bona.

Per a finalitzar, deixe ací un text que ell va escriure fa molts anys i que hui apareix al seu bloc. És una declaració de principis; porta per títol "Sueño con Jamaica".

Adéu, Javier...


Sueño con Jamaica

Sueño con Jamaica. Estoy sentado detrás de una mesa negra, rodeado de papeles, delante de una pared de la que cuelgan fotografías de desolación y soledad, entre proyectos de artículos y pilas de opinión que me reclaman. Y estoy volando hacia Jamaica.

La pantalla de fósforo verde me mira adusta. Me está pidiendo impaciente su ración cotidiana de formatos y de claves. Pero hoy –¿qué me pasa?– sólo veo en ella reflejos de espuma blanca sobre un mar de azul intenso. Un mar bajo el sol: bajo ese fiero sol de pasión que ilumina eternamente el puerto de Kingston, en Jamaica.

Sueño con Jamaica. Jamaica es una isla (no sé por qué os lo cuento, si ya lo sabéis); Jamaica es una isla primitiva, anárquica y bellísima, con casas de hojalata que desembocan en largas playas de arena fina y blanca. En Jamaica todo está por hacer, y uno puede vivir con la esperanza en la punta de los dedos, pensando que todo es aún posible y que el futuro existe. Y las gentes son sencillas, y sus sentimientos, espontáneos y directos, y hasta los asesinos son capaces de explicar lo que hacen sin recurrir a teorías sociológicas o sesudos estudios de mercado: matan –ya veis, qué cosas–, y matan porque odian y porque aman, y esos es todo, y nadie le da más vueltas.

En Jamaica, el tiempo no cuenta apenas nada. La gente es tranquila e impuntual, y muy pocos son los que admiten que les impongan una cita: ellos quedan y, al final, aparecen, pero no miran el reloj ni se preocupan por horarios.

Sueño con Jamaica, y en la Jamaica en la que yo sueño nadie se levanta la voz, y el ruido es sólo algarabía callejera, y los policías no dan miedo, aunque asusten un poco con los ruidosos piropos que lanzan a las muchachas que circulan en bicicleta y a las que el aire levanta sus faldas de mil colores.

Tal vez esa Jamaica en la que estoy soñando no exista. Tal vez esto que os estoy contando sea sólo el fruto de películas y carteles de turismo asomados a los escaparates de las agencias de viaje.

Nunca he estado en Jamaica, y es probable que nunca la vea. Me da igual. Mejor que sea así.

Mi Jamaica, esta Jamaica en la que hoy sueño, me vale porque es quimera, porque ocupa el espacio del no-aquí, porque me ayuda a imaginar que podríamos ser otros.

Y sueño, y me voy a Jamaica para mejor sentir mi distancia ante lo que veo: calles grises, gente triste. Y sueño con Jamaica para reclamar de mi más alegría, para pensar que todos podemos romper con todo, que somos capaces de no acudir puntuales a las citas, de reírnos de los estudios sociológicos que explican la muerte, de creer que el porvenir que nos espera no está condenado a ser de por vida un tiempo para el llanto.

Jamaica o muerte. Venceremos.